Europa contra si mateixa: el límit del consum conscient
Fa temps que Europa va deixar de ser només un projecte econòmic. O almenys això ens havíem cregut. La Unió Europea es va construir, en bona part, per protegir els seus ciutadans de les pressions dels mercats globals, per garantir sobirania —alimentària, energètica, territorial— i per sostenir un model propi basat en la qualitat, el valor afegit i l’arrelament al territori.
Avui, però, observem amb preocupació com aquest mateix projecte s’utilitza per fer exactament el contrari: obrir la porta a acords comercials que no venen productes, sinó que venen els nostres productors.
L’acord comercial amb el Mercosur n’és un exemple paradigmàtic. No perquè sigui l’únic, sinó perquè concentra totes les contradiccions d’un model europeu que diu defensar la sostenibilitat, el producte de proximitat i la salut pública, mentre pren decisions que desmantellen les bases materials que ho fan possible.
Durant dècades, la pagesia europea —i especialment la pagesia de proximitat— ha assumit esforços ingents per adaptar-se a normatives ambientals, sanitàries i laborals cada cop més exigents. Certificacions, controls, traçabilitat, reducció de fitosanitaris, benestar animal, preservació del paisatge. Tot això té un cost. Un cost econòmic, però també vital. I aquest cost s’ha assumit perquè se’ns deia que era el camí: cap a una agricultura més justa, més saludable i més sostenible.
Què passa, però, quan aquest mateix mercat s’obre a productes que no han hagut de recórrer aquest camí? Quan entren aliments produïts amb estàndards que aquí estan prohibits, però que competeixen en el mateix lineal, amb el mateix consumidor i amb un preu molt inferior? El missatge és devastador: l’esforç no compensa. La qualitat no es paga. El compromís amb el territori no té retorn.
Des d’un punt de vista econòmic, això no és lliure competència: és competència deslleial. No perquè els productors del Sud global no tinguin dret a produir, sinó perquè juguen amb regles diferents en un mateix mercat. I quan això passa, el resultat és sempre el mateix: concentració, desaparició del petit productor i dependència exterior. Exactament el contrari del que necessita una economia resilient.
Políticament, la contradicció és encara més profunda. Es construeix un discurs públic que apel·la al consumidor responsable, al producte de quilòmetre zero, a la compra conscient. Però alhora s’aproven polítiques comercials que redueixen l’espai real perquè aquesta elecció sigui possible. Es trasllada la responsabilitat a l’individu mentre s’erosionen les condicions estructurals que permeten una elecció lliure i informada. Això no és empoderar el consumidor; és desresponsabilitzar les institucions.
El mite del consumidor conscient: quan la responsabilitat es desplaça cap avall
Durant anys s’ha construït un relat potent i aparentment transformador: el del consumidor conscient. Se’ns ha dit que, a través de les nostres decisions quotidianes, podíem contribuir a un model alimentari més just, més saludable i més sostenible. Consum responsable, producte de proximitat, quilòmetre zero, salut, paisatge i territori han estat paraules clau d’aquest discurs. I durant un temps, aquest relat va funcionar.
Va funcionar perquè el consumidor tenia una opció real. Perquè escollir producte local no era només un gest simbòlic, sinó una decisió possible, coherent i alineada amb les polítiques públiques. Hi havia pagesia viva, mercats locals, circuits curts i una presència significativa de producte de casa als punts de venda. La responsabilitat individual tenia sentit perquè el sistema l’acompanyava.
Però aquest equilibri s’ha trencat. Quan les polítiques comercials inunden el mercat de producte importat més barat, quan la presència del producte local es redueix progressivament i quan la pressió sobre els preus fa inviable competir en igualtat de condicions, el relat del consumidor conscient esdevé buit. No perquè la gent no vulgui consumir millor, sinó perquè el sistema fa cada cop més difícil fer-ho.
En aquest context, traslladar la responsabilitat al consumidor és profundament injust. Se li exigeix consciència, coherència i compromís mentre les decisions estructurals van en direcció contrària. Se li demana que salvi amb l’acte de compra allò que les polítiques públiques no protegeixen. Això no és empoderament ciutadà; és una forma subtil de desresponsabilització institucional.
No es pot exigir una consciència individual sostinguda quan el sistema destrueix les condicions materials que la fan viable. Sense productors locals protegits, sense polítiques comercials coherents amb els objectius socials i ambientals, i sense una aposta clara per la sobirania alimentària, el consumidor queda sol davant d’un mercat que juga en contra seva. I un consumidor sol no pot compensar un sistema estructuralment desequilibrat.
El territori que coneixem: quan el model té nom i cognoms
Aquest debat no parla d’idees abstractes ni de teories llunyanes. Des de la FIHRT, parlem de territoris concrets que coneixem bé. Parla del Parc Agrari del Baix Llobregat, una de les darreres reserves d’horta periurbana del país, sotmesa a una pressió constant però clau per garantir aliment fresc, proximitat i pagesia viva en un entorn metropolità. Parla també de Terres de l’Ebre, on l’horta, l’arròs, la fruita i la ramaderia no només sostenen una economia, sinó un paisatge, una cultura i una manera d’habitar el territori. Espais on la pagesia ha fet els deures: qualitat, sostenibilitat, adaptació, arrelament. Quan es prenen decisions comercials que menystenen aquest model, no s’està perjudicant un sector llunyà, sinó posant en risc real allò que coneixem, que trepitgem i que ens alimenta cada dia.
La pagesia no es manifesta només per defensar la seva economia —que també— sinó perquè sap que el que està en joc va molt més enllà. Sense pagesia no hi ha paisatge. Sense paisatge no hi ha territori viu. Sense territori viu no hi ha cohesió social, ni identitat, ni sobirania. L’alimentació no és una mercaderia qualsevol: és salut pública, és prevenció, és cultura, és política en el sentit més profund del terme.
Què quedarà de tot plegat si aquest camí continua? Quines opcions tindran les futures generacions quan la producció local hagi estat arraconada, quan depenguem de mercats llunyans per alimentar-nos, quan el coneixement agrari s’hagi perdut i el territori esdevingui només un decorat?
Defensar la pagesia és mirar endavant amb responsabilitat. Perquè no hi ha país potent sense sobirania alimentària. I no hi ha sobirania alimentària sense productors vius, dignes i protegits.